Entrevista a Analy Zavala García, una jove de Perú que ha arribat fa un temps a Cervera, i ens explica com ha sigut l’acollida a la nostra comarca.

Parla’ns una mica de tu.

Hola, sóc l’Analy, tinc 22 anys i sóc del Perú. Fa exactament dos anys que vaig emigrar a Espanya i vaig venir directament a Cervera.

Quan vas decidir venir a Catalunya i què et va motivar a fer-ho?

Vaig decidir marxar el mateix dia del meu aniversari, el 12 de juliol de 2023. Aquell dia vaig sentir que volia fer un canvi important a la meva vida. Tenia ganes de fer coses noves, sortir de la meva zona de confort i lluitar pels meus somnis. Volia ajudar la meva família i demostrar-me que era capaç de tirar endavant sola. Vaig triar Cervera perquè hi tenia una amiga del Perú que ja vivia aquí. Quan ella ja feia un any que s’hi havia instal·lat, em vaig animar a fer el pas.

Vas prendre la decisió sola o amb la teva família?

La vaig prendre sola. Era molt jove, tenia 20 anys, però sempre he tingut el somni de viatjar i estudiar fora del meu país.

Quins aspectes et van fer dubtar o et feien por abans de marxar?

Tenia moltes pors abans de marxar: por de sentir-me sola, de posar-me malalta i de no saber com sortir-me’n lluny de la meva família, que patia molt per mi i al principi ni tan sols creia que realment marxaria, pensaven que era una broma. Només coneixia una amiga i això em feia sentir insegura. Era el meu primer viatge sola, amb escales i controls que em feien molt de respecte. Sabia que l’inici no seria fàcil, que al principi hauria de treballar del que fos i adaptar-me a una  vida completament nova, i també em preocupava molt no saber com obtenir la documentació. Tot i així, el repte era continuar estudiant, viatjar, conèixer gent i confiar que, amb esforç, constància i espavilant-me, podria tirar endavant i construir un futur millor.

Amb qui vas comptar quan vas arribar (família, amics, entitats…)?

Sobretot amb la meva amiga. Vaig començar vivint en una habitació i treballant cuidant persones grans, feina que continuo fent actualment. A poc a poc, gràcies al boca-orella, vaig anar coneixent més gent.

Quins van ser els principals reptes d’adaptació (idioma, costums, escola, amistats…)?

L’idioma va ser un dels principals reptes d’adaptació. Quan vaig arribar em pensava que tot seria en castellà, però de seguida vaig anar a l’Ajuntament per empadronar-me i em vaig apuntar als cursos de català; he fet els dos nivells i actualment el parlo bé i l’entenc perfectament, cosa que m’ha ajudat molt a integrar-me i a conèixer més gent. També em va costar adaptar-me als costums i al menjar, perquè al meu país la gent és més  expressiva  i acollidora i aquí, al principi em semblaven més reservats, amb el temps he conegut molt bona gent persones meravelloses i ara m’agraden plats com el pa amb tomàquet, la paella o els canelons. Actualment treballo i estudio un cicle formatiu de grau superior en Desenvolupament d’Aplicacions Multiplataforma a Tàrrega. Vaig homologar els estudis del meu país d’origen a Lleida gràcies a vosaltres, des de l’Oficina Jove, i estic molt contenta de l’acompanyament que m’ha fet la tècnica d’inclusió, la Lourdes. Ara només em falta rebre la resolució de la meva documentació que he presentat a estrangeria, i estic molt contenta de tot el que he aconseguit fins ara amb molt d’esforç.

Hi ha alguna situació que et va marcar especialment durant els primers mesos?

El fred. Vaig arribar a finals de novembre i el canvi climàtic va ser molt dur. Al Perú era estiu i aquí hi havia boira i temperatures molt baixes. Em vaig constipar sovint, però amb el temps m’hi he acabat adaptant.També em va xocar molt el canvi d’hora, ja que no hi estava acostumada i al principi em descol·locava bastant.

Què és el que més has trobat a faltar del Perú?

He trobat molt a faltar la meva família; soc la germana gran i tinc cinc germans més petits. Tot i parlar sovint amb ells per videotrucada,la distància pesa molt i no els volia preocupar amb les meves pors o dificultats. Em sentia com si hagués de néixer de nou, perquè havia d’aprendre de zero l’idioma, la cultura, la manera de menjar, conèixer gent i fer amics. Al principi em vaig sentir molt sola perquè no coneixia gairebé ningú, només la meva amiga, i ella també tenia la seva vida i les seves coses. Cervera és un poble petit i segur, i jo estava acostumada a la ciutat, així que tot era molt diferent i dur. Ha estat un procés difícil, però amb el temps he anat superant i sempre he intentat mantenir una actitud positiva per seguir endavant.

Què és el que més t’agrada de viure a la Segarra?

La tranquil·litat i la seguretat. Venia d’una gran ciutat i aquí he après a valorar un ritme de vida més calmat i estable.

Com t’has sentit emocionalment durant tot aquest procés?

Ha estat un camí amb llums i ombres. El dol migratori existeix i es fa sentir. He tingut dies bons i dies molt difícils , però he après a no rendir-me i a mirar endavant. La fe també m’ha ajudat molt en aquest procés.

Et sents acollida i compresa aquí?

Sí, al principi m’he hagut d’espavilar molt sola, ja que tothom va a la seva, i em va costar sentir-me compresa. Amb el temps, però, he anat coneixent més gent i ara em sento acollida i part de la comunitat; fins i tot persones que vaig conèixer fa temps encara m’inclouen en activitats i em fan sentir bé. També he viscut alguna situació difícil i masclista algunes persones s’han volgut aprofitar de mi pel fet de ser dona, immigrant i jove amb prejudicis com els que tenen de les “llatines”. Tot i això, tinc molt clar per què he vingut: per estudiar, treballar i donar-me una vida millor.

Com ha canviat la teva manera de veure’t a tu mateixa després d’aquest canvi de vida?

Em sento molt més forta, valenta i segura de mi mateixa. Aquest canvi de vida m’ha fet perdre moltes pors i m’ha ensenyat que soc capaç de tirar endavant fins i tot en moments molt difícils. Em considero una dona molt resilient: he patit molt i he tingut moments molt durs, i he après a ser més prudenta i a cuidar-me quan algunes persones no són de confiança. Tot i això, continuo dempeus, amb una actitud positiva i amb moltes ganes de complir els meus somnis. Em sento molt orgullosa de tot el que he aconseguit fins ara.

Tens alguna activitat, estudi o projecte que t’emocioni especialment?

Continuar formant-me en informàtica, trobar feina en el sector del desenvolupament d’aplicacions i seguir viatjant i coneixent món.

Et veus vivint aquí a llarg termini? O t’agradaria tornar al Perú algun dia?

Sí, em veig vivint aquí i vull continuar creixent i formant-me: acabar els meus estudis, seguir aprenent i viatjar a més països. Tornaria al Perú només per visitar la meva família, però el meu futur el veig a Europa. Vull seguir ajudant a la gent que estimo i donar exemple als meus germans perquè aspirin a més. Allà, al Perú, estudiar i treballar alhora és molt difícil; no sempre tens temps ni recursos per aconseguir-ho, i aquí tinc l’oportunitat de fer realitat els meus somnis.

Quins somnis t’agradaria complir tant aquí com allà?

M’agradaria viatjar molt i conèixer altres països d’Europa, Àfrica i Àsia, fer nous amics i seguir aprenent i creixent, tant a nivell personal com professional. També vull continuar desenvolupant-me en els meus estudis i la meva carrera, i aprofitar totes les oportunitats que se m’ofereixen per construir un futur millor per a mi i la meva família.

Quin consell donaries a un altre jove que estigui pensant emigrar?

Que la vida només és una i que no s’han de quedar amb el dubte de “què hauria passat si…”. Amb por o sense por, cal confiar en un mateix, ser constant i no rendir-se. Emigrar no és fàcil: hi haurà moments de soledat i dificultats, però també moltes oportunitats de créixer. Si tens clar el teu objectiu, treballes dur, mantens una actitud positiva i si perseveres, la vida et sorprèn amb oportunitats que mai hauries imaginat.

Hi ha alguna experiència o missatge que t’agradaria compartir i que no t’hagi preguntat?

M’agradaria dir que, encara que el camí sigui difícil i et sentis sol o sola, tot esforç val la pena. Ningú veu tot el que passes, però cada pas compta. Per aconseguir coses grans cal superar moments difícils, i quan no et rendeixes i avances pas a pas, allò que somiaves comença a fer-se realitat.. Avui hi som i demà potser no, així que cal aprofitar cada moment:  CARPE DIEM!!

Moltes gracies!