DÍDAC MOYA MAGRANS

ENTREVISTA AL DÍDAC, UN JOVE DE TORREFETA I FLOREJACS QUE ESTUDIA I VIU A

ITÀLIA

Hola! Em dic Dídac, tinc 21 anys i actualment estic d’Erasmus vivint a Salerno, Itàlia, especialitzant-me per poder exercir en un futur de mestre d’educació física. A més, jugo a l’equip d’handbol Handball Genea Lanzara.

Com va sorgir la idea de marxar a Itàlia d’Erasmus?

Doncs va sorgir perquè tinc diverses amistats que van marxar d’Erasmus en el seu moment, i m’ho van recomanar molt: la idea d’explorar un indret amb una llengua i cultura desconeguda m’atreia molt, i vaig aprofitar que la universitat em donava l’oportunitat de marxar per fer-ho.

Quina va ser la teva primera impressió en arribar-hi, tant del país com de la universitat?

La primera impressió que vaig tenir en arribar a Salerno va ser que Itàlia és un país molt caòtic, ja que les ciutats no estan gaire netes i, sobretot el trànsit, és un desastre: els vehicles (sobretot les motos) van massa ràpid, sense aturar-se per poder travessar un pas de vianants, sempre tocant el clàxon per tot, i cadascú aparcant allà on vol. Després de gairebé dos mesos aquí, he entès que la gent d’Itàlia són força despreocupats, van a la seva i t’hi has d’adaptar.

La universitat està fora de la ciutat de Salerno, al poble de Fisciano. Allà, la primera sensació que vaig tenir va ser també de caos, perquè el campus és molt gran i hi ha moltíssims edificis: trobar la sala de conferències on ens van fer la benvinguda va ser una excursió molt divertida, ja que vaig anar-hi amb més estudiants Erasmus que anaven igual de perduts que jo! Però a poc a poc he pogut anar coneixent el campus i, gràcies a les associacions d’estudiants que hi ha a cada passadís i les ganes d’explorar que tenia, ja me’l conec bé.

Com combines els estudis amb l’handbol? És fàcil mantenir aquest equilibri?

Com que els entrenaments són de dimarts a divendres, durant el vespre, he pogut combinar-ho perfectament amb les assignatures, ja que la majoria de les classes són al matí i arribo a casa després de dinar, amb tota la tarda lliure per descansar, estudiar, estar amb els companys de pis o anar al gimnàs.

Què ha significat per a tu poder jugar en un equip important d’handbol italià?

Ara mateix ja fa un mes que entreno i he jugat 3 partits amb l’equip. Estic molt orgullós d’haver aprofitat l’oportunitat i de poder aportar el meu granet de sorra durant aquesta temporada. Des del primer moment m’ho he agafat amb moltes ganes i energia, i m’aporta moltíssim! A més, l’entrenador és una persona molt maca que confia molt en nosaltres i entrenament rere entrenament fa que ens esforcem i treu el millor de nosaltres.

Quines diferències trobes entre l’handbol d’aquí i el d’allà, tant a nivell de joc com d’organització?

Una de les coses que més m’ha sorprès (no sé si és així a tota Itàlia o només passa a Salerno) és que el gimnàs i la pista on entrenem és propietat de l’exèrcit: el pavelló té el nom d’un antic caporal i hi ha dibuixos i quadres de militars pels passadissos i les parets, i a més té uns horaris i unes normes molt estrictes.

Ja a nivell de joc, aquí l’entrenador ens ensenya a jugar sempre en velocitat: passades ràpides i

fortes, contraatacar constantment i córrer fins que no puguem més. També he vist que es valora molt l’esforç, sempre se’ns repeteix que hem de fallar i equivocar-nos fins que ens surti bé el que volem fer, i això és amb tot!

Com t’has adaptat a la llengua i a la cultura italiana? Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès especialment? Trobes a faltar la Segarra?

Per sort, durant l’estiu passat vaig estar estudiant italià, cosa que m’ha ajudat molt a l’hora d’entendre i començar a parlar la llengua des del primer moment. M’he pogut adaptar molt ràpidament, ja que no és molt diferent de la nostra i la gent de la universitat i l’equip són molt oberts i tenen ganes de parlar i conèixer gent i cultures estrangeres.

Efectivament, trobo molt a faltar la Segarra! Sobretot la gent que hi tinc, però també poder parlar català amb qui vulgui. Això sí, la boira no la trobo gens a faltar!

Com et va arribar l’oferta de jugar a Itàlia?

Va ser gràcies a parlar amb un amic que ja havia jugat en aquest equip, que vaig poder parlar amb l’encarregat de comunicacions i xarxes socials. Després d’haver-me fet una entrevista personal, sobre els meus interessos i ambicions i veure com jugo, els vaig agradar i em van dir que estaven molt interessats en què vingués a jugar amb ells aquesta temporada. I així ha sigut!

Com és el teu dia a dia a Itàlia entre entrenaments, classes i vida social?

Entre setmana, els dies són semblants: pel matí, esmorzo i vaig a la universitat. Allà, faig les classes que em toqui, després dino i, o faig una classe més o torno cap a casa. Durant la tarda descanso o estudio, i al vespre vaig al gimnàs i després a entrenar. Quan acabo, sobre les 23h, torno a casa, on sopo i després o surto o me’n vaig a dormir.

Durant els caps de setmana, si no tinc partit, planegem alguna excursió o viatge, i així explorem l’entorn de Salerno i Itàlia, i també Europa.

Quin ha estat el moment més especial o emocionant que has viscut fins ara?

Fins ara, per mi el millor moment van ser el primer triangular amistós amb l’equip! Van ser un parell de partits molt emocionants, en tenia moltes ganes i vam jugar molt bé. A més, en acabar els partits, l’equip i l’entrenador em van felicitar, em vaig sentir molt integrat i amb molta motivació per continuar aportant i esforçant-me per aconseguir tenir una bona temporada.

Què creus que t’emportaràs d’aquesta experiència, tant a nivell personal com esportiu?

És difícil pensar ara mateix què m’emportaré d’aquí més de mig any, però estic segur que moltes noves experiències, amistats i una llengua nova. També espero continuar aprenent molt de l’handbol italià i endur-me noves jugades, una millor visió de joc i, tant de bo, marxés d’aquí amb un bon nivell jugant de central, ja que és una posició que m’agrada molt i m’encantaria perfeccionar.

Quins plans de futur tens?

Quan acabi l’Erasmus, vull acabar el grau a Lleida d’educació primària: l’any que ve vull graduar-me amb també la menció de STEAM. Mentrestant, m’agradaria continuar jugant a handbol a Lleida!

Mirant més enllà, m’agradaria treballar de mestre d’escola i fer un màster d’organització i direcció de centres. Penso sincerament que cal anar renovant les metodologies i optimitzar els escassos recursos dels quals es disposen a les escoles per aconseguir una millor escolarització

per cadascun dels nostres infants.

Recomanaries a altres joves viure una experiència com la teva? Quin Consell els donaries?

I tant! Sortir de la zona de confort sempre és una bona manera de créixer individualment, i més anant a viure a l’estranger tu sol, ja que pots descobrir noves passions, persones, cultures llengües… El meu consell és que, com sempre dic, es llancin a la piscina sense pensar-s’ho, que aprofitin cada oportunitat que la vida els doni per conèixer, gaudir i aprendre